EL XIV CONGRÉS INTERNACIONAL DE GEOLOGIA (del llibre Bartomeu Darder i Pericàs, geòleg i mestre, de Joan J. Fornós)
El XIV Congrés Internacional de Geologia que es va celebrar al mes de maig de 1926 a Madrid, a part d’un gran interès per a la geologia de l’estat espanyol, representà per a les Balears, l’obertura de la geologia insular al món de la recerca internacional, constituint aquesta, una fita ben clara i no discutida.
El Congrés va comprendre entre d’altres, una excursió a l’illa de Mallorca, la preparació de la qual fou encarregada a Bartomeu Darder i Paul Fallot, sota la direcció tècnica i preparació, més aviat distant, de l’enginyer de mines Manuel de Cincúnegui (qui acabaria sent un gran amic d’en Darder i amb qui mantindria una activa correspondència al llarg de la seva vida). L’itinerari de l’excursió, amb la seva guia corresponent foren publicades el 1926 en versió castellana i francesa, la lingua franca del moment (DARDER i FALLOT, 1926).

La realització del Congrés i sobretot de l’excursió a Mallorca donaria pas, no solament a l’obertura internacional sinó també, a la realització de tota una sèrie de treballs que intentarien relacionar les Illes Balears amb la resta de la Mediterrània occidental. El mateix Darder (DARDER, 1946), en la seva obra pòstuma, en fa un bon recull.
La realització i, especialment la preparació prèvia del congrés però, no va ser cosa fàcil i té la seva història. L’any 1910 a l’assemblea d’Hèlsinki es va expressar per primera vegada la voluntat de realitzar un congrés internacional de geologia per part de l’estat espanyol, però no va ser fins a l’assemblea següent, duta a terme l’any 1913, al Canadà, que la delegació espanyola va presentar una proposta formal. La gran guerra europea ho aturà tot, de manera que no fou fins, un cop finalitzada aquesta, que a la reunió de Brussel·les l’any 1922, el director aleshores de l’Instituto Geológico de España (IGE ) (1849-) César Rubio (1858-1931), va confirmar la invitació per a la primavera del 1925. Però l’organització del congrés va representar una feina feixuga per al país malgrat la implicació de molta gent, no tan sols per l’organització sinó també per la confecció de les guies de camp (BATALLER, 1926; AYALA et al., 2005), per la qual cosa s’hagué d’ajornar fins al maig de l’any següent.

El Rei Alfons XIII fou l’encarregat d’inaugurar el Congrés, la qual cosa indica la seriositat amb que els governants varen encarar el desafiament. El nombre d’inscrits superà el d’anteriors congressos i bona part dels medis de comunicació el presentaren com un gran èxit. Cal destacar també, que el mateix Paul Fallot el va alabar en escrits posteriors, tot indicant que havia estat un gran èxit i que s’havia de felicitar a tots els que hi van contribuir.
En el congrés es definiren 11 sessions, corresponents a diferents temàtiques (Reserves mundials de fosfats i pirites, Geologia de la Mediterrània, Fauna càmbrica i silúrica, Geologia d’Àfrica i relacions amb la d’Europa, Vertebrats terciaris, Plegament hercinià, Foraminífers terciaris, Teories metal·logenètiques modernes, Vulcanisme, Estudis geofísics i Vària) en les quals es presentaren un total de 150 comunicacions que foren llegides a la seu de l’Instituto Geológico de España, un edifici construït per a l’ocasió, entre els dies 23 i 31 de maig.
Amb la presència de 722 assistents (el més elevat de tots els congressos realitzats fins aleshores), va representar, com ja hem remarcat anteriorment, un gran èxit. Una part important del mateix correspongué a la realització de les 16 excursions arreu de la geologia peninsular, Canàries i les Balears. Les dutes a terme com a precongrés a partir del 5 de maig, es centraren al sud de la península i Canàries (A-1 Gibraltar, A-2 Cap de Gata i serra de Ronda, A-3 Jaciments metal·lífers de Linares i Huelva, A-4 Tectònica de la vall del Guadalquivir, A-5 Serralades Bètiques, A-6 Terciari de Burgos i A-7 Vulcanisme de les Illes Canàries), les realitzades com a intracongrés, ho foren per la part central peninsular (B-1 Mines d’Almadén, B-2 Serra de Guadarrama i B-3 Terciari continental d’Aranjuez), i com a postcongrés (un cop acabades les sessions) ho foren les localitzades al nord i nord-est peninsular i les Balears (C-1 Conca carbonífera asturiana, C-2 Jaciments de ferro de Bilbao, C-3 Conca potàssica catalana i el Pirineu central, C-4 Catalunya, conca potàssica, Cretaci de Berga i regió volcànica d’Olot, i C-5 Illa de Mallorca).

A part de la redacció de l’excursió C-5, Bartomeu Darder, en aquell moment ja a l’Institut de Tarragona, hi participà de forma activa en l’organització, encara que no formà part de la Junta organitzadora. En primer lloc adherint-se, com a institució, el seu institut de Tarragona, del qual en fou el representant i desprès com a secretari de mesa de dues sessions científiques. Una, la realitzada el dia 28, amb la Geologia de la Mediterrània com a temàtica, i la segona el dia següent, 29 de maig, centrada en les comunicacions ajornades, de la que fou president de sessió Marià Faura i Sans.

Del Congrés en sortí especialment reforçat el que avui és l’Instituto Geológico y Minero de España (IGME) amb la construcció de l’edifici que encara avui ocupa. Més tard s’encarregaria del procés per a la realització del nou mapa geològic d’Espanya. Sens dubte, es pot considerar que a l’Estat espanyol hi ha un abans i un desprès del congrés en el coneixement geològic. El Congrés va ser un reclam per a molts geòlegs estrangers cap a la geologia peninsular, fet que, a la llarga, donaria un bon coneixement de la mateixa. Segons Lluís Solé i Sabarís (SOLÉ i SABARÍS, 1956) el congrés cridà l’atenció dels tectònics europeus per l’interès en els arcs alpins d’acord amb les noves idees del moment d’Émile Argand (1879-1940). Amb el geòleg suís Rudolf Staub (1890-1961) com a capdavanter, hi hauria una multitud d’estudis, especialment els aportats per l’escola alemanya d’Stille. El mateix Darder es veurà influenciat pels nous corrents i arribarà a publicar aquestes idees en algun dels seus treballs (DARDER, 1928).